Dos en comptes d’un

25.03.13 | IGNASI CABRÉ

Algunes de les notícies vaticanes més comentades aquests dies han estat el canvi de color de les sabates papals, les birretes dels cardenals o el rànquing de vendes a les botigues de souvenirs… evidentment també d’altres de molt serioses i més polèmiques. M’han demanat, però, una petita reflexió sobre una altra qüestió, la de la coexistència de dos papes, un en exercici del ministeri i un altre d’emèrit, per això la meva mirada és en clau més interna i segurament menys apassionant.

N’hi ha que s’han preguntat per les dificultats o avantatges que pot comportar aquesta aparent duplicitat. No crec que es pugui respondre en la vessant pràctica. Alguns pensen que pot ser motiu d’interferències i d’altres que pot ser ocasió de comptar amb una experiència impagable, d’opinions n’hi ha per tots els gustos. Potser no ho sabrem mai, tot i que el tarannà de Benet XVI a mi honestament em fa pensar que no tindrà un afany d’influència.

Però hi ha una resposta que penso que ja es pot donar des d’una vessant més de fons: els fets d’aquests dies ens permeten entendre millor la figura del papa i el papat.

En saber-se la notícia de la renúncia n’hi havia que es preguntaven “però pot dimitir un papa?”. Era natural demanar-s’ho donat que es tractava d’un gest inèdit en la història moderna de l’Església. No ho impedia ni el dret canònic ni la història antiga, potser només la inèrcia dels segles i una mena de sacralització de la figura del papa que s’hi havia anat instal·lant.

Aquí és on rau l’audàcia del gest del papa Benet, trencar amb aquesta inèrcia. Ell que tota la vida havia estat un teòleg de renom i bon professor, va impartir la seva última classe d’una manera sorprenent, sota l’estela de la Lumen Gentium del concili Vaticà II, i amb una aplicació del tot pràctica. Va oferir una lliçó d’eclesiologia mostrant a tothom la diferència entre ministeri ordenat, sagrament que configura la persona (el de bisbe en el seu cas), i els càrrecs eclesials, que són o haurien de ser en bé d’un servei i prou (el de cardenal, de papa o qualsevol altre). No és fàcil distingir ambdues coses en un context que a vegades pot ser quasi d’adoració de la persona. Calia tenir les idees clares.

El papa Francesc ha recollit el testimoni i em sembla que, també en això, amb tota espontaneïtat, n’ha començat a donar mostres. En primer lloc em va cridar molt l’atenció que en sortir per primera vegada a la plaça de sant Pere no fes servir ni una vegada el mot “papa”. Sempre va parlar com a bisbe de Roma i ni tan sols va fer esment de l’Església universal sinó de l’església de Roma que és la que ha de “presidir en la caritat” totes les altres, això és, en l’amor… També aquí diria que s’hi veu una claredat de principis teològics.

Per altra part, en la missa d’inici del seu ministeri ha dit davant les delegacions oficials i dignataris d’arreu del món que el poder que revesteix el papat (i tota altra dignitat) ho és en tant que servei als més petits. No és pas nova aquesta afirmació, però en aquesta ocasió ha obtingut més ressò mediàtic. Jo, personalment, no ho veig pas com un eslogan efectista, sinó com una actitud de vida que ell mateix ha viscut sempre i que, per això, sembla més eloqüent.

Sovint ens passa per alt un altre detall. En el camp de l’ecumenisme, en el camí de retrobament entre les diverses tradicions cristianes, l’únic escull que separa les esglésies catòlica i ortodoxa està precisament en la manera d’entendre l’exercici del papat. Seria llarg d’explicar les divergències, però cal entendre els matisos en la definició de la figura del bisbe de Roma des d’aquesta perspectiva de creació de ponts amb les esglésies autocèfales orientals. La inaudita presència del patriarca de Constantinoble a la missa d’inici de pontificat n’és la imatge més significativa. D’ençà de l’aixecament recíproc d’excomunions entre Pau VI i Atenàgores que no es veien gaire els gestos simbòlics d’acostament, i penso que aquest no ens hauria de passar per alt.

És clar que, de moment, només es tracta d’això, de gestos significatius. Caldrà donar temps o, des d’una perspectiva creient, deixar lloc al buf de l’Esperit Sant, a uns cors més disponibles i oberts a l’evangeli… cadascú des de la seva responsabilitat, i tots des del propi lloc.

És evident que en aquest relleu papal hi ha hagut d’altres aspectes i alguns de més mediàtics que ja s’han comentat abastament en els diferents mitjans. No ho nego. Simplement m’ha semblat interessant aportar breument alguna altra consideració que potser ens pot ajudar a una mirada més global.

Anuncis

One thought on “Dos en comptes d’un

  1. Que un papa decideixi passa els darrers anys de la seva vida com a home l’honra. En l’església com en molts altres llocs hi ha molta diferència entre els estaments alts i els baixos. Són com dues esglésies en una. Indpendenment del que facin a Roma, la gràcia de l’església és que estigui amb el poble i prop del poble, amb els més necessitats. D’això, Ignasi en vas ser un clar exemple, però hi ha de tot a la vinya del senyor. Esperem que amb el teu testimoniatge altres que han triat aquest camí en la seva vida també sàpiguin on estan els seus. L’església actual s’ha de renovar de baix i potser la crisis i els nous conceptes que ja no es poden obviar seran claus per aquest canvi de tarannà. Esperem que aquests dies facin reflexionar a moltes persones sobre el camí d’on l’església no s’havia mai allunyat. Tornem 2000 anys enrere i ho tindrem clar. Obrim els ulls.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s