#BPparlamentari: quart bloc. Preguntes a cada candidat.

Cada dia veiem a les notícies els vostres respectius discursos a nivell nacional, que en molts cops xoquen amb el que diuen els altres partits. En què canvia aquesta posició a nivell nacional amb la local, vist que els vostres partits formen govern de manera conjunta a Vendrell? Tenint en compte que la situació política de Reus és un exemple bastant citat en els mítings per demostrar que CIU no té ànima independentista al pactar amb el PP, no creieu que aquestes situacions “anòmales” a nivell local us fan més mal que bé?

Crec que un valor intrínsec en la política és el valor del diàleg i del pacte amb tothom. Per mi la consecució d’un consens, és allò que més valoro. Jo, i parlo a nivell personal, en el món local, d’inici estic oberta a pactar amb tots els partits politics que portin valors democràtics dins del seu programa. No entenc perquè s’hauria d’excloure a un partit determinat si estem d’acord en un punt en concret i el consens amb aquella força política aporta un benefici a tota la societat.

Què els hi diríeu a tota aquella gent que creu que sou el principal obstacle per a què CIU es declari a favor de la independència?

El 1931, Unió Democràtica de Catalunya, el nostre manifest fundacional ja hi constava el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. Fa 81 anys que Unió Democràtica de Catalunya defensa el mateix.
Dit això, el programa electoral de CIU s’ha elaborat conjuntament des de CDC i UDC per tant, la federació anem a la una. És una constant dels altres partits fer veure que ambdós partits estan barallats per desgastar CIU.
Personalment, em sento molt còmoda defensant que Catalunya pugui esdevenir un estat dins de la UE. Perquè crec en una Europa més forta on els diferents estats vagin cedint sobirania a favor d’ unes institucions europees. Creant així uns Estats Units d’Europa.


Creieu que l’actitud negativista i en alguns casos “políticament poc correcte” dels vostres caps de llista, tant Albert Pereira per Tarragona com Alfons López Tena per Barcelona, és necessària en aquests moments en què per portar el país a la independència hem de mostrar la nostra millor imatge possible?

Catalunya està políticament i econòmica en un atzucac. Nosaltres mirem d’explicar-ho i som part de la solució. Avui, més de 200.000 nens catalans només faran un àpat, no és negatiu explicar-ho, si ho és que estigui passant.
Dir la veritat: Espanya ens roba, és políticament “poc correcte”? ho seguirem dient. Som incòmodes per alguns, ho sabem. Em sembla un error creure que els polítics hem de mostrar la nostra millor imatge en campanya electoral, al meu parer el que hem de fer és cercar complicitats i proposar les millors solucions. La nostra millor imatge és el treball realitzat.

Per la CUP i ERC-Sí: les esquerres tornen a anar separades amb lo que el vot independentista tornarà a quedar disgregat. Per quan la unitat?

Crec que hem explicar la veritat: Solidaritat ha cercat sempre la unitat per la independència. El nostre compromís és amb l’objectiu, som flexibles en el com, però no en el què.
Seguim tenim la mÀ estesa a la resta de forces independentistes, ens hauria agradat abans, però haurà de ser després de les eleccions. ERC va convocar una reunió al Parlament a la qual Solidaritat hi va ser present amb els seus 3 diputats: Alfons López Tena, Uriel Bertran i Toni Strubell. Durant el matí es van arribar a acords en quasi bé tots els temes, al migdia es va canviar de seu perquè tancaven el Parlament, van marxar a dinar, i tothom es preparava per a una nit llarga. El fet és que l’equip d’ERC es va reunir amb la permanent i van tornar dient que trencaven les negociacions per manca de temps. Van trencar les negociacions abans que fos impossible no arribar a un acord. No hi va haver discussió pels llocs de les llistes, l’acusació dels egos personals, que s’ens fa, és absolutament falsa. L’endemà Toni Soler, persona gens sospitosa de ser propera a SI, va fer un twuit dient que ell ja feia dies que sabia que ERC no volia la unitat. Més tard hem conegut el comentari del Sr Junqueres dient que preferia 15 diputats d’ERC sola, que 25 amb SI.
A Euskadi, les forces d’esquerra han aconseguit la unitat, amb moltes dificultats, però, finalment hi han arribat. La meva opinió personal és que en cas de ser majoria per fer la independència, podrem comptar amb ERC, n’estic segura, però en el cas de no tenir majoria, la manera de fer oposició d’ERC i de SI son molt diferents. ERC sempre que ha tingut ocasió ha participat del joc autonomista. Jo crec que aquesta és la raó de fons, però ja dic que és una opinió personal.

Membres del PSOE han dut a terme declaracions polèmiques, fins i tot comparant el nazisme amb el nacionalisme portat a un costat independentista com ha fet Artur Mas durant aquests darrers dies. Creu realment que els dirigents del PSOE han de mantenir una postura més distant respecte la campanya del PSC? O realment els indecisos esperen aquests tipus de reflexions per decidir-se a votar el seu partit?

Crec que el PSC comparteix molta ideologia amb el PSOE i per això sempre hi hem anat de la mà, però també es cert que el PSC te una identitat catalana, de la que sempre ha estat coneixedora el PSOE i que ha estat respectada en la construcció del nostre projecte en comú, un projecte d’esquerres; per tant son moltes més cosses las que ens uneixen, i de les que mai ningú en fa reso.

El federalisme que planteja el vostre partit és realment viable veient la negativa constant espanyola als canvis i a no enderrocar l’status quo del cafè per a tothom?

Altres estats, com Alemanya, EEUU, Canadà… capdavanters en matèria econòmica, han demostrat que aquest model es totalment viable, efectiu i que es l’únic que garanteix la convivència sense trencar. Aquests darrers dies, quan em preguntem pel model del federalisme, ho explico amb una frase, que sempre deia la meva avia, i que crec que ho representa molt be:”hay que saber de donde venimos para saber hacía donde vamos….”i això es no trencar amb les arrels i amb tot aquells que en un passat van contribuir a construir la Catalunya actual, i que volen seguir treballant, per construir la Catalunya del demà.

Vistes les enquestes electorals i els resultats que li donen al vostre partit, creieu que el PSC haurà de fer molta auto-reflexió a partir del dia 26 de novembre?

No nomès el meu partit; crec que tots els partits hem de fer una gran reflexió sobre el nostre treball; de perquè no estem arribant a la gent, de com hem de millorar la nostra feina i les nostres condicions professionals, i ens hem de tenir clar que treballem pel poble, però no per una part d’un poble, no només per la que ens interessa, per tots!” i aquests darrers mesos a alguns que hi manen se’ls hi està oblidant.

Durant els anys anteriors a l’aparició de la CUP, ICV-EUiA era una de les formacions que més defensava les polítiques socials, com continua fent actualment. Creu que amb l’aparició de la CUP aquesta defensa de les millores socials queda diluïda entre els dos partits?

Crec que no, tot el contrari, queda reforçada per que un altre partit valent com les CUP defensen les polítiques socials i publiques de manera clara, com a forma d’estructurar una societat mes justa i amb un model econòmic diferent, vist el fracàs del capitalisme per tal de fer-ho. Hauríem de ser capaços amb temps i voluntat política el avançar cap a una Syriza Catalana on les CUP, EUiA i ICV han de posar tota la seva força per fer-ho possible i poder tenir una eina mes poderosa per lluitar pel que volem.

El regidor de PXC a Ripoll va votar a favor de la moció de la independència, tot i que a nivell nacional, Josep Anglada fa algunes manifestacions en contra. En l’eix nacional, on us situaríeu?

Personalment no em desagrada la possibilitat de independència com a idea romàntica. Però actualment crec que és una idea quimèrica, que presentaria una gran fractura social, ruïnosa econòmicament i em fa molta por una Catalunya independent amb els polítics actual que estan permetent la islamització gradual del nostre país. Una Catalunya com a còpia de Kosovo és possible. No oblidem a que a Kosovo se ha desplaçat en menys de 100 anys a més del 80% de la població autòctona i que una regió sèrbia se ha convertit en una nació independent de albanesos musulmans. No vull una Catalunya independent de magrebocatalans amb una minoria autòctona. PxC no és un partit independentista.

L’economia productiva d’aquest país es pot permetre no disposar de la mà d’obra immigrant per aixecar-la?

Aquest país se ha quedat amb tant poca economia productiva que actualment aquest no és el problema. Sempre he dit que calia una política immigratòria. Si fan falta immigrants per treballar, que vinguin, però escollint nosaltres els països de origen, de països afins culturalment amb nosaltres. I quan la feina se acaba, agraïts pels serveis prestats i cap als països de origen. Ara ja ha arribat aquest moment. Primer els de casa i dubto que resti alguna cosa per als immigrants.

Les esquerres tornen a anar separades, provocant que el vot independentista torni a quedar disgregat. Per quan la unitat?

Una coalició de forces polítiques és una qüestió que demana temps, i aquestes eleccions, pel fet de ser anticipades, no han permès que les forces tinguéssim el temps suficient per arribar a acords estables. Però això no vol dir que després del 25-N no es puguin establir.

Oriol Junqueras ha assegurat, darrerament, que ell és un polític diferent, no només per la seva formació i la seva trajectòria sinó perquè, entre altres, només cobra 1.000 euros com a alcalde de Sant Vicenç dels Horts. En el cas que ERC aconseguís un acord de govern estable amb CIU, quin paper desenvoluparia Oriol Junqueras, el d’un súbdit de CIU? O fiscalitzaria l’acció d’un nou govern Mas?

Sempre hem afirmat que donarem suport a CiU en el camí cap a la independència, perquè el moment històric demana aquesta responsabiitat, però mai en les qüestions socials. ERC és un partit d’esquerra i, per tant, estem absolutament en contra de les polítiques de dreta de CiU.

Cada dia veiem a les notícies els vostres respectius discursos a nivell nacional, que en molts cops xoquen amb el que diuen els altres partits. En què canvia aquesta posició a nivell nacional amb la local, vist que els vostres partits formen govern de manera conjunta a Vendrell? Tenint en compte que la situació política de Reus és un exemple bastant citat en els mítings per demostrar que CIU no té ànima independentista al pactar amb el PP, no creieu que aquestes situacions “anòmales” a nivell local us fan més mal que bé?

Sempre he pensat que les eleccions locals han de ser a banda, perquè obeeixen a les circumstàncies i necessitats de cada municipi. El cas del Vendrell és un exemple molt clar del que vull dir. Compartim govern PSC, CIU, PP i ERC. Pel que fa a l’ànima de CIU em sembla que és prou clara. Sense CIU el procés cap a l’estat propi no seria viable. CIU, com a força més gran del país, és el pal de paller principal del moment històric que vivim. No som els únics, però, sense nosaltres no seria un projecte majoritari.

Propostes per frenar la contínua devallada del nombre d’abonats al Patronat d’Esports. Perspectives del món de l’esport al Vendrell. És vàlid l’argument de la situació econòmica o hi ha un component de mala gestió?

No em correspon a mi contestar la pregunta, però donaré la meva visió personal del que passa. No crec que hi hagi mala gestió. Les circumstàncies econòmiques i socials han canviat. Fins ara l’activitat esportiva que es feia a les instal·lacions municipals estava subvencionada amb diners de tothom. Dit d’una manera planera de la butxaca dels ciutadans i ciutadanes del Vendrell que no utilitzaven la piscina, sortien diners que anaven a cobrir el dèficit de les instal·lacions, ja que les quotes dels abonats no ho feien al 100%. Ara els ingressos de l’ajuntament són menors i per tant no ho podem fer amb la mateixa mesura que ho fèiem abans. Hem de prioritzar on posem els diners que ara tenim i que són menys. Per tant prioritzem serveis bàsics primer i sembla lògic que serveis que no estant a l’abast de tothom es mantinguin de les persones que els fan servir. Els diners, de tots, que hi van destinats han d’ anar a parar a aquells que tenen menys recursos, no a tothom.

Suposem que, arribat el cas, Catalunya assoleix la seva plena sobirania i esdevé un nou estat dins (o no, temporalment) de la UE. Quina seria la postura del PP en aquest nou escenari polític? Tindria raó de ser un partit que volgués tornar a “espanyolitzar” Catalunya?

A la nostra Constitució no hi ha una sobirania diferent a la nacional, aquesta és única, no divisible i resideix en el poble espanyol.
Som el únic partit que represemtem als catalans que també se senten espanyols i que están expresant als seus sentiments cada dia, i no volen escollir per poder ésser català sense deixar de ser espanyol.

Darrerament, durant la presentació dels Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2013, el Ministre Montoro ha assegurat que aquests són els pressupostos “més socials”. Creu que, realment, ho són? I també, en el cas de Catalunya, creu que rep una aportació en consonància amb l’aportació anual al PIB espanyol?

Són uns Pressuposts socials, ja que de cada 100 euros, 63 es dediquen a despesa social. La voluntat del Govern continua sent donar prioritat a la despesa social i aixó ho está demostrant.
Des del Partit Popular Català es treballará per aconseguir una important millora en el finançament de Catalunya. Un nou sistema de finançament que aporti a Catalunya els recursos necessaris per cobrir les seves àmplies i importants competències.

La candidatura de les CUP pretén trencar amb l’actual sistema institucional, ja que no creieu en les actuals institucions democràtiques. Quina forma millor proposeu per organitzar la societat?

Nosaltres defensem l’obertura d’un procés constituent que crei institucions de poder popular i que garanteixi el control públic efectiu de les mateixes. És evident que no disposem d’un mapa tancat i perfectament definit de com hauria de ser aquest marc polític i institucional (de fet, seria una ingenuïtat pretendre-ho i alguns dels errors històrics de l’esquerra s’han degut precisament a aquesta voluntat). Però aquesta afirmació no implica que no disposem d’un marc regulador, d’un horitzó normatiu que entronca amb la tradició socialista emancipadora i que ens guia vers l’objectiu d’aconseguir una democràcia real, popular, directa, activa i participativa en el context d’una societat dinàmica i canviant.
I de fet, perquè entenem que aquest projecte alternatiu s’ha de construir a través de propostes concretes, també en plantegem algunes. Defensem l’obligatorietat de convocar referèndums per aprovar totes aquelles lleis que afectin qüestions i àmbits d’interès general. També ens comprometem a treballar per la constitució de l’Assemblea de regidores i regidors electes dels Països Catalans a fi d’afavorir l’acostament i les sinergies entre àmbits polítics locals i nacionals. Així mateix, propulsarem mecanismes de descentralització efectiva de l’acció política als municipis i als ajuntaments, tot garantint-ne el finançament, car aquests són els àmbits de gestió més propers a la ciutadania. Al seu torn, fomentarem els mecanismes de coordinació col·lectiva necessaris d’àmbit supramunicipal i nacional. Finalment, perquè creiem que les i els electes són delegats del poble, i que per això han de retre-hi comptes de les seves actuacions al llarg i al final del seu mandat, impulsarem la creació de la Iniciativa Popular Revocatòria que permeti al poble revocar aquelles i aquells càrrecs electes que no compleixin el mandat popular.

Les vostres assembles són reduïdes, poc representatives del ciutadà mitjà (que prou feina té a trobar hores per si mateix i els seus). Com penseu arribar a la massa social si les vostres formes d’organització -l’assemblearisme- són reduccionistes?

És cert que a les nostres assemblees no hi participa la majoria de la població, però aspirem a aglutinar progressivament a un nombre cada cop major de persones que decideixin organitzar-se des de la base i participar activament en els afers col·lectius, en la política.
En qualsevol cas, i modestament, crec que la pregunta pertinent seria una altra. L’actual sistema partitocràtic, de cúpules que s’aïllen en les torres de marfil dels seus despatxos, de comicis que es converteixen en autèntics circs electorals i de promeses que es fan durant quinze dies i que s’incompleixen durant quatre anys, és més representatiu del ciutadà mitjà que les nostres assemblees? Molt em temo que no.
Nosaltres aspirem a transformar de forma radical una societat que durant massa temps s’ha empassat la cicuta de la indiferència i l’apoliticisme. I per a aconseguir-ho defensem que es necessari recuperar l’espai públic, sortir al carrer i tornar a participar. Una ciutadania amatent i organitzada és la principal garantia contra l’actual podridura del sistema polític. Però, per suposat, això implica esforços. Hem d’entendre que ningú ens regalarà res, que tot el que hem aconseguit les classes populars i treballadores al llarg de la història ha estat fruit de lluites i sacrificis, i ara no serà diferent. Triar la píndola roja pot resultar una veritat amarga per a alguns, però n’hem de prendre consciència.

La campanya electoral de la CUP inclou imatges i part del missatge polític, social i econòmic del Movimient del 15M dels indignats. Aquest moviment social sempre es va mostrar apartidista i va rebutjar totes les ingerències dels partits polítics. Quina reacció creieu que tindran a les eleccions del 25N els indignats i indignades sobre la candidatura del vostre partit polític?

Com deia en una altra pregunta, la CUP l’entenem com un híbrid entre les institucions i els moviments socials. I és evident que ens fem nostres moltes de les reivindicacions del moviment 15M. Dit això, cal tenir present que el fenomen dels indignats no va “inventar-se” res. Més aviat va condensar en un moviment massiu tota una sèrie de reivindicacions i lluites preexistents. De fet, molts dels seus impulsors eren activistes que militaven en organitzacions polítiques i sindicals, associacions i entitats diverses, moltes de les quals ara donen suport a la CUP-AE en aquestes eleccions. El tret diferencial del 15M fou que a aquest sector de militants s’hi va sumar una massa crítica de persones que fins al moment no havien tingut cap o gairebé cap experiència d’organització política i que amb molt poc temps van passar a ser agents actius d’un procés d’organització i lluita. En molts casos, aquestes persones van acabar tenint-hi un paper protagonista.
Òbviament, totes aquestes persones també portaven una “motxilla” (com totes nosaltres) amb experiències, desencisos i temors. Alguns d’aquests eren fundats, i el fet que el moviment decidís no vincular-se a uns sigles concretes va ser un encert per aconseguir aglutinar una autèntica massa social. Altres actituds, com ara la fòbia a la simple participació de les persones en tant que militants d’organitzacions fou una opció que alguns en el seu moment vam considerar precipitada, ja que obviava el treball previ i el bagatge polític i organitzatiu de molts col·lectius.
En qualsevol cas, i per concloure, el moviment dels indignats i indignades no s’ha postulat en favor de cap candidatura. I com deia abans, és bo que així sigui, per tal de seguir sent un referent transversal i unitari. Tanmateix, també estic convençut que moltes de les participants, a títol personal, ens donaran suport. I és així perquè crec que el nostre projecte encarna molts dels valors i de les aspiracions que reivindicava el 15M.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s