Aproximació històrica i antropològica al Pa Beneït (1)

JON OLANO POZO, SOCIÒLEG (jonolanopozo@gmail.com)

El Vendrell, com a històrica població del principat de Catalunya, gaudeix de moltes tradicions arrelades a la vila des de temps immemorials: balls, bèsties, gralles o castells són algunes de les màximes representacions de la vila baixpenedesenca. Amb tot, els vendrellencs erudits i no erudits, no dubtem a assenyalar el Pa Beneït o Festes dels Barris com a la festa més nostrada, més festiva i més popular d’entre totes les celebracions de la capital baixpenedesenca; però, alhora, seguint un important tret identitari vendrellenc, que rebutja humil o orgullosament al patrimoni cultural que ens és contingent, la seva importancia cabdal per la comunitat vendrellenca no ha merescut encara la fixació dels investigadors socials vendrellencs. En aquest context, fa un parell d’anys vaig tenir l’oportunitat d’iniciar una investigació, antropològica i sociològica, sobre aquesta festa vendrellenca.

Hem de tenir en compte que el Pa Beneït NO és una celebració exclusivament vendrellenca: va estar estesa per tota la geografia del què actualment anomenem Països Catalans. Actualment, només sobreviu en alguns indrets, sent el més espectacular per les seves coincidències amb el vendrellenc el què es fa Torre Maçana, Alacantí, i a diversos pobles de l’Alcoià. Com a dada, a Torre Maçana, a banda del Pa Beneït comparteix amb el Vendrell patrona (santa Anna) i alguns elements gastronómics. Al segle XIX també estava bastant estés a la zona de l’Urgell-Segarra.

Corpus i Pa Beneït: Causa-efecte envers assimilació.

No cal ser un investigador contrastat per tal de deduir fàcilment que el Pa Beneït està directament relacionat amb la festivitat de Corpus Christi. Dins el context ideològic catòlic, la sinonímia entre els dos conceptes és clara: el pa, es converteix en beneït en el moment en que el sacerdot el beneeix, convertint-lo en el Cos de Crist (Corpus Christi), el principal dels misteris i creençes de la religió catòlica. La festivitat del Corpus arrenca de la butlla papal Transitori Hoc Mundus (1263), conseqüència de diferents debats teològics que negaven la possibilitat que quelcom profà com un tros de pa es convertís en el cos de Crist. A partir d’aquest moment, tota la cristiandat s’omple de celebracions que exalten el sagrat cos de Crist en diferents celebracions, que arrelen, encara ara, especialment, en els territoris de la Corona d’Aragó. Està totalment referenciat l’existència de seguicis de Corpus a les principals ciutats de la Corona al segle XV (Barcelona, València, Cervera…) en les quals participen els anomenats entremesos, elements pedagògics que servien per explicar els dogmes religiosos a la major part de la ciutadania per la qual el llatí litúrgic era quelcom incomprensible. El Pa Beneït, però, més que l’exaltació del cos de Crist, en sentit contrari, es dóna una “democratització” d’aquest.

Defugint la simplesa que seria acceptar com a vàlida, única i excloent la relació causa-efecte entre Corpus i Pa Beneït, i després d’haver observat la contradicció existent en la processó on ambdós elements coincideixen de manera antagònica, no puc acceptar a la primera que la cel·lebració del Pa Beneït és un efecte de la festivitat del Corpus.

A Festes.org, un portal dedicat exclusivament a les celebracions festives dels Països Catalans, situen, fent referència a historiadors locals, que l’orígen és medieval sent una romanalla d’una antiga festa de benedicció de la collita de cereals vinculada a rituas agraris (també és coneguda com a festa de la farina vella, farina nova o del blat). Cal apuntar que, fins la revolució econòmica del segle XVI, el Penedès era una demarcació cerealística i només es transforma en vitivinícola a partir de la construcció d’una xarxa comercial europea a partir dels descobriments d’aquell segle.

Una antiga tradició d’Anglesola i Agramunt (Urgell) relaciona el pa beneït i les seves processons amb rituals de protecció davant les tempestes i els llamps. Dins el santoral catòlic existeixen múltiples sants, o divinats menors, destinades a la protecció del camp depenent del territori (Sant Miquel, Santa Bàrbara, Sant Isidre…); però, és una mica més enrere en la història, en la mitologia romana, on existeixen dos fets religioso-festius interessants: el culte a Robigus i les festes agràries. Robigus era una divinitat menor que protegia el camp i les collites contra les malalties. La seva festivitat, la Robigalia, es celebrava el vint-i-cinc d’abril i un dels ritus de més importància era la processó en acció de gràcies fins al bosc, on se suposava que residia, i on es realitzaven diversos sacrifics per agraïr-li la protecció per la nova collita. Les festes agràries, anomenades Cerialia, es realitzaven durant la segona quinzena en honor a la deesa Ceres, protectora de l’agricultura. En ella, la cofraria dels Germans Arvals realitzen tot un seguit de rituals on els elements més importants eren les espigues de blat, noves i velles que eren beneïdes i ofrenades a Ceres; i, el color blanc que acompanyava tots aquests rituals, característic de la deessa (hi ha documentada una romeria, tot i que jo no la vaig trobar, del Vendrell cap a Sant Salvador, que reproduia en certa mesura aquests rituals romans).

Tot i haver-hi gairebé vuit-cents anys des de l’esfondrament oficial de l’Imperi Romà l’any 476 i l’establiment del Corpus l’any 1264; i, més de cinc-cents fins als primers documents que parlen del Vendrell, Calders o Santa Oliva als inicis del segle XI (també passen a bàndol cristià les viles urgellenques de Anglesola i Tàrrega en aquests anys) no seria estrany que hagués sobreviscut algun tipus de cerimònia ritual basada en la Robigalia i la Cerialia. La forta romanització de les zones on hi ha referència a l’existència del Pa Beneït (Urgell-Segarra, Penedès i Alcoià) es deduïble a partir de les colònies o viles existents en l’època: Tàrraco devia fer arribar la seva influència tant a la zona de l’Urgell com del Penedès; però, a més, existeixen altres comunitats romanes com Aesso, Iesso i Sigarra (a la zona de l’Urgell-Segarra), els penedesencs Palfuriana, Portus Venerisa o Caldarum; i, Ilici, Lucentum o Saetabi a la zona de l’Alcoià. El fet que les tres zones són rurals, on el canvi ideològic es dóna de manera molt més lenta que en ambients urbans, juntament amb l’impacte dels diferents processos migratoris de l’època, que mai van poder eliminar el substrat hispanorromà de la major part de la població, serien variables que incidirien, en la transformació de la Cerialia i/o la Robigalia en el ritus agràri precedent del Pa Beneït. A més, cal tenir en compte, que el Penedès, de manera contrària a la creença tradicional, estava poblat en l’espai de temps que va ser territori fronterer de la Cristiandat (aproximadament entre els anys 800 i 1000). I com tota comunitat humana, aquestes poblacions de terra de ningú també devien tenir el seu univers simbòlic en el qual el més probable fos que sobrevisquéssin les antigues tradicions hispanorromanes (en tant que aquests eren la major part de la població), i entre elles, en tant que zona agrària i cerealística, els ritus de Ceres i les divinitats menors del panteó romà.

Aquesta transformació podria haver-se donat en un dels territoris en qüestió o en algun altre on el Pa Beneït s’ha perdut, i posteriorment seria “exportat” a les altres zones bé per algun procés històric de migració, bé perquè algun dels nobles, senyors de les viles o les seves famílies van rebre nous territoris a mesura que la frontera cristiana avançava imparablement cap al sud. Així, per exemple, podrem suposar l’existència d’aquesta celebració en algun indret de la Catalunya Vella, que mercès al procés migratori causat per les Cartes de Poblament (o repoblament), arribés cap al segle X-XI a la zona de l’Urgell i el Penedès; i, posteriorment, i en un procés similar, es traslladés una part de la població fins a la zona de l’Alcoià almenys al segle XIII. Cal reseguir els documents de repoblament per tal de trobar algun indici d’aquests moviments migratoris. De la mateixa manera, un noble cavaller de la Catalunya Vella que hagués participat en les campanyes de reconquesta podria haver rebut en feu diversos territoris, a priori musulmans, als quals calia donar noves tradicions religioses pròpies del cristianisme. Aquests nobles és molt probable, que pel seu coneixement, imposesin les tradicions que ja es celebraven als seus altres feus. Caldria fer una ullada a les genealogies dels senyors d’Anglesola, Tàrrega, de la baronia del Vendrell i, posteriorment, d’Alcoi i Torre Maçanes per tal de saber si existia aquest noble, o família de nobles, que pogués “exportar” la tradició.

Els primers Pambeneyts

El primer PamBeneyt referenciat implicitament al Vendrell és l’any 1598-1599. Segons un document d’en Jaume Ramón, recollit al llibre Vendrell Històric, el vint d’octubre de l’any 1598 es constituïa la Cofraria del Santíssim Sagrament o de la Minerva, creada unes dècades abans pel papa Paulo III a Roma (1539) per tal de coordinar totes les festivitats relacionades amb el cos de Crist, a excepció del dia de la Transfiguració (el sis d’agost). Podem considerar que és la primera referència implícita a aquest en tant que si que es menciona l’estructura de la festa de Corpus, els sis dies de festa, els quatre administradors i el mossèn (tot i que sense anomenar-los concretament) encarregats de dirigir la celebració i fins i tot algun dels actes com el llevant de taula. Tot i no haver-hi una referència clara al Pa Beneït, l’estructura de la festa ja és la mateixa que farà servir el Pa Beneït en segles posteriors.

No vull crear controvèrsies, però, és interessant descriure els sis barris on es desenvolupava la celebració del Corpus l’any 1598 ja que aquesta llevat de la nomenclatura i de la desaparició d’un barri ha restat inalterada. La relació dels sis barris i la seva festa és: el Carrer de Mar celebrava la seva festa el dissabte; el Carrer Alt, el diumenge; el Carrer Nou i el Barri de França, el dilluns; les Cases Noves, el dimarts; la Plaça Nova i Barceloneta, el dimecres; i, la Plaça Vella, seu del poder tant polític com espíritual, el dijous coincidint la capvuitada de Corpus. Actualment, les festes es celebren de la següent manera: el dissabte és el Barri del Serrallo (l’eix principal del qual és el Carrer de Mar) el que festeja la diada del seu barri; el dilluns és el Barri de França; dimarts el Barri de la Carretera; dimecres, la Plaça Nova; i, dijous, la Plaça Vella. Els dos principals canvis són la desaparició de la festa del Carrer Major (actual carrer Alt, anexionat a la Plaça Vella) i el canvi en la nomencatura en les celebracions de dissabte i dimarts: a partir del carrer de Mar es desenvolupa el Barri del Serrallo; i les llavors Cases Noves (fet que indueix a pensar en un recent moviment migratori) són conegudes ara com a Barri de la Carretera.

L’any 1664 es destina una partida de vuit sous per a fer “pambeneyts”. És un altra dada important en tant que és la primera referència trobada fins al moment sobre el Pa Beneït a la vila del Vendrell; i a més, ens pot donar una idea de la magnitut, almenys econòmica, de la diada. Es va destinat al Pa Beneït el mateix que cobrava un notari per la feina d’un dia a comarques; segurament, actualment, el pressupost del Pa Beneït (que tot i que és confús) i salvant les distàncies històriques, econòmiques i socials, és més o menys de la mateixa magnitut: el salari mensual d’un professional, ben remunerat, per cada dia de festa: entre mil cinc cents i tres mil euros per dia.

El Pa beneït al segles XVIII i XIX

La següent menció al Pa Beneït és de 1789 (l’Abans, 284). No hi ha cap descripció de la festa, però, podria ser que la festa es celebrés tal i com descriu Jaume Ramón i Vidales (1846-1900) entre les pàgines 148 i 151 del volum dels seus articles a El Vendrellense, anomenada Vendrell Històric, conservat a l’Arxiu Comarcal del Vendrell i el Baix Penedès. En aquest relat podem observar les principals característiques d’aquell Pa Beneït:

La vigilia, els administradors engalanaven l’altar de l’Esglèsia (…). A la sortida del sol les gralles toquen les matinades (…), després de la missa matinal la cobla va portant la gent fins a casa de l’administrador principal de la festa que preparava l’esmorzar de vuitenes, fruita seca, anisat i resolis (…). Després, en processó cap a l’esglèsia (…) els grallers, els tabernacles de les cofraries, la cobla, el tabernacle del Sant Crist, el senyor rector i els vicaris i darrera les dones enmantellinades (…).Al punt de dos quarts de deu, ¡quina manera de tritllegar les campanes! L’esgésia va omplenant-se de gent, tothom de les festes i ben mudat; els homes amb aquell trajo tan escaient i propi de la nostra comarca: pantalon i gec de panyo negra, faixa de seda vermella i gorra musca; les dones amb la indispensable mantellina blanca guarnida de blondes, o de crestalls brillants, voltada per una cinta de color rosa (…). La cobla arriba tocant a la plassa; davant els administradors, darrera les convidades portant els clàssics pans-beneïts sobre brodades tovalles, enramats de gallerets, amb poms de flors odoroses (…). Després del Credo, són pujats al prebisteri els pans-beneïts, el celebrant amb el sapaser els asperja pronunciant les oracions de ritual; y en llevant de Déu, una forta tronada fa saber el poble que en l’esglèsia s’hi alça la Hostia consagrada (…) Per dinar es despatxen moltes paperines de macarrons (…). El llevant de taula començava. Distribuïts els administradors pels diversos carrers de la Vila, també es dividia la cobla, i mentre un d’aquells agafava les cases de ma dreta i l’altre les de la banda esquerra del carrer, entrant en cada una d’elles, portant penjant del braç, lligat per les quatre puntes, un llampant mocador ben proveït de gallerets i bocins de pa beneït, que anava repartint a canvi d’almoïna que es tirava a la bacina (…). A la tarda hi ha jocs per la canalla (…) per acabar amb la gresca nocturna (…). També es celebraven festes del carrer per al jovent també amb matinades pans-beneïts, balls i llevants de taula fetes per enamorades parelles.”

A partir d’aquesta descripció de la festa, sembla que existeixen dos celebracions entrelligades entre sí: d’una banda la festivitat oficial del Corpus, religiosa, amb misses, processos i pans beneïts; mentre que, per un altra banda, sembla que el jovent celebrava la festivitat d’un altra manera. En la celebració oficial ja trobem els principals objectes i elements que caracteritzen actualment les festes del Pa Beneït: tronades i repic de campanes, matinades, processó del Pa Beneït, balls, gresca, jocs i llevant de taula tot dins de l’espai sacralitzat de la religió. També, en les celebracions del jovent trobem característiques de les celebracions actuals: les parelles enamorades amb pans-beneïts o els balls nocturns. Al meu entendre, tot i les prohibicions religioses derivades de la involució religiosa trentina, el substrat popular característic del Corpus baixmedieval, va sobreviure independentment però lligat a la festivitat del Pa Beneït.

Anuncis

6 thoughts on “Aproximació històrica i antropològica al Pa Beneït (1)

  1. Realment és una festa filla dels nostres ancestres que s’ha anat reubicant en el calendari. La gràcia d’aquesta festa és que la gent la viu amb molta més intensitat que no pas la festa major que és més com un dia de no treball. La religió sempre ha adaptat les tradicions populars a les seves necessitats, però la gràcia és que estigui en peu i hi hagi moltes persones anònimes que ho fan possible i molts més esperem amb ganes gaudir de totes les seves propostes. Benvigudes festes del barri i benvingut en aquest món de la gent que pensa i a més ho diu en públic a través d’aquest blog. Ens veiem al carrer entre falles, barres i parelles habillats amb la tradicional vestimenta amb la seva coca.

  2. El pressupost és bastant més alt de mitjana: 5-10mil euros enguany segurament una mica menys, però el cert és que hi ha poques festes que amb una subvenció directa de menys del 33% del pressupost tinguin tanta repercussió i participació!

    • roger; segurament tens rao…probablement, per no dir segur, tampoc es poden extrapolar els “sous” als euro de manera tan simple (aqui no hi ha tota la extrapolacio per no fer ho pesat, pero, a la versio integra si)…jo em quedo amb la relacio entre sou de notari i festa…probablrment un notari esta mes a prop de guanyar el que dius tu que no pas els tres mil euros…

  3. Si t’interessa, existeix això. És senzill però recull i interpreta.
    Bo, Imma; Velasco, Katy. (1982). Festes del Pa Beneit. Tarragona: Universitat de Tarragona, Departament d’Antropologia (Document no editat).

    • on es pot trobar aquest document?? perque quan vaig fer el treball nimgu em va saber dir res de bibliografia sobre el tema…ara mateix no m’interessa per falta de temps….a la llarga si perque magradaria continuar la recerca

  4. Molt bon article sobre els origens d’aquesta festa tan viscuda al Vendrell! A mi m’agradaria dir la meva sobre aquesta festa. Pel que m’han explicat oralment, tinc constància de que fa diversos anys, se celebrava el dia de tots els barris on, entre d’altres, es feia la cercavila del Pa Beneït passant per tots els barris. Això es celebrava el dissabte després de la setmana de barris (l’actual dia de la Muntanyeta) i totes les parelles de tots els barris hi assistien. Potser no seria mala idea plantejar aquesta recuperació d’aquest dia, podent passar la Muntanyeta al divendres després de la Plaça Vella. Seria una cercavila molt lluïda, amb una fila de parelles ben llarga i seria un bon dia per tancar la setmana de festa. Molt bon Pa Beneït a tothom!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s