Eines desaprofitades

FREDERIC PORTA SERRAMIÀ

El Vendrell és una ciutat amb tot un seguit d’esdeveniments culturals que la diferencia d’altres poblacions de dimensions semblants i la fa atractiva per a molts vilatans i també vinguts d’arreu. Deixant de banda per un altre article tot el món de la cultura popular i de les festes de caràcter històric, un dels exemples més potents és el Festival Internacional de Música Pau Casals, que s’ha presentat aquest dimarts al Palau Robert de Barcelona, i també al mateix Auditori Pau Casals de la nostra vila. No només el Festival d’estiu és una de les activitats culturals que, durant l’any, omplen el calendari de cultura: des del cicle Músiques a la Vila fins a la Biennal de ceràmica, tots ells ajuden a que la cultura ocupi una posició destacada a la vila.

Aquesta voluntat de generar i promoure actes, feina que s’ha de reconèixer molt positiva des de la Regidoria i també des d’altres entitats xoca amb una problemàtica que ja ve de lluny, però que s’ha revifat els últims dos, tres anys: la planificació dels equipaments culturals. És com algú que té molt de fruit, però no sap on guardar-lo i se li pot fer malbé. De fet, ho podríem generalitzar a la planificació dels equipaments municipals… Sí, allò que altres ciutats tenen, com Rubí, Sant Cugat del Vallès o Molins de Rei. Potser la nostra classe política deu haver considerat que no cal perdre el temps en aquestes bajanades. Potser així ens haguéssim estalviat alguna que altra decisió de dubtós encert…

Però centrem-nos en el quid de la qüestió. Resulta que, avui dia, tenim el bo i millor del “mundillo” i amb una gran varietat de cabudes d’espectadors: un teatre nou amb un equipament tècnic de luxe i 411 butaques (325 fixes i 86 mòbils), una escola de música de nassos amb un auditori de 333 butaques, un auditori a Sant Salvador des del 1981 i amb… Qui l’encerta? 400 butaques! Només afegir que la sala amb més capacitat del municipi és el Cinema-Teatre Brisamar amb 700 localitats, curiosament la única que no ha estat posada al dia i del qual se’n van pagar 1,2 milions d’euros.

Vist això, dir que s’han malgastat els diners seria una fal·làcia, ja que una actualització dels equipaments culturals de la vila era necessari. Però podríem dir que sí que es podrien haver invertit millor, amb una mica més de visió de futur. Com poden sortir els números d’obres de teatre de cert nivell, havent-hi tan poques butaques (a excepció dels preus que les companyies determinen abans)? Si a la gent els hi surt més a compte que els portin en autobús a Barcelona, els tornin, i vegin una obra de teatre que aquí hauria de ser molt més cara és que alguna cosa hem fet malament. O que potser, realment, hem malgastat els diners en un teatre sense un gran futur aparent. El “qui dia passa, any empeny” ja no serveix, i això és precisament el que hem anat aplicant endèmicament. Tenim les eines per conrear, però no les sabem fer anar, les desaprofitem. El tractor se’ns ha quedat petit abans d’hora…

En moltes altres ciutats han optat per unir equipaments, construint un sol edifici (una mateixa gestió) i combinant vàries activitats, com el cas del Kursaal de Manresa, tot un equipament de referència al centre de la ciutat amb les seves aules de teatre, circ, teatre musical… o l’Atlàntida de Vic, que combina en un mateix edifici els dos auditoris de la ciutat amb l’escola municipal de música, un aparcament soterrat per a la ciutat i que no només és un dels nous icones de la ciutat, és el punt de partida d’una rehabilitació del barri on està ubicat. Destacar la feina que també es porta a terme a Reus amb el seu CAER (Centre d’Arts Escèniques de Reus), que a falta d’una seu definitiva, combina els dos teatres de la ciutat (Fortuny i Bartrina) per a les seves posades en escena. Per descomptat, en tots els casos anteriors la capacitat de la sala principal és del doble que l’equivalent dels nostres.

Resumint: les ciutats més serioses que la nostra adapten les seves necessitats d’equipaments culturals a, podríem dir, tres grans eixos: el primer, la planificació amb amplitud de mires. La segona, el rendiment i l’oportunitat que poden generar aquests equipaments ha de ser el motor que els hagi de fer construir en un lloc que permeti dinamitzar-los al màxim. Són edificis cars i, per tant, se’ls ha d’esprémer al màxim. I finalment, la tercera: el patrocini privat, el mecenatge, els contractes publicitaris… allò que fa, en gran part, que no sigui un pou sense fons de l’economia local: només cal fixar-se a les webs anteriors qui paga a més a més del consistori de torn. La cultura serà deficitària, però s’ha d’ajudar a mantenir, i com començava l’article, el nostre referent local és el FIMPC.

En aquestes altres ciutats van sembrar, van ser pacients, i ara en recullen els fruits. Les decisions que es prenen sense mirar més enllà de la punta del nas poden ser molt perjudicials per al futur de la vila: és encotillar abans que quelcom broti. Al Vendrell tenim terra fèrtil, però no sembrem del tot bé, som potser impacients, de resultat immediat, de solució fàcil, caminant amb pals de cec. Si planifiquéssim el nostre futur més enllà del present, si penséssim no en nosaltres, sinó en aquells que vindran… En definitiva, si fóssim més pacients, el premi als nostres sembrats seria molt més abundant que el d’ara. Si volem ser referència en què fem i què tenim, ja ho diu la dita, La paciència és un arbre d’arrel amarga, però de fruit dolç.

Anuncis

7 thoughts on “Eines desaprofitades

  1. He de ser una mica crítica amb el teu article perquè no estic gaire d’acord amb certs punts. Has comentat moltes coses, així que aniré per passos,

    – La cabuda dels espectadors: Amb l’aforament de l’Auditori Pau Casals ja no hi podem fer res, és el que és, i fer-hi modificacions seria molt complicat sense carregar-te la magnífica sonoritat que ara té (una de les poques coses bones que tenim l’hem de mantenir). I pel que fa a les dues noves equipacions, l’auditori de l’Escola de música i el TAG; el primer potser sí que s’hagués pogut fer més gran, ja que un auditori al centre del poble et pot servir per fer-hi una gran quantitat diferent d’actes (el problema també seria si s’ompliria, perquè als vendrellencs sembla que ens fa molta mandra moure’ns de casa), ja no entraré amb detalls de com s’ha construït, perquè fer un auditori on les primeres files ni hi senten ni hi veuen no em sembla gaire bona idea… I pel que fa a l’aforament del TAG, realment penses que necessitem un teatre amb més capacitat? No sé si tu hi vas gaire regularment, però jo hi anava a cada espectacle que feien (ara no, per qüestions obvies…) i a pràcticament tots no s’omplia ni la meitat, i només estava ple quan venia algun famós (que cada vegada serà més difícil perquè no hi ha diners per programar grans figures televisives, així que se n’han de programar de més modestes, QUE NO VOL DIR QUE SIGUIN DE MÉS BAIXA QUALITAT!); per tant, perquè vols un teatre amb més cadires si només les ompliràs dues vegades l’any…

    – El TAG: Com ja t’he comentat, no crec que el teatre ara mateix tingui una mala gestió (si que és podrien millorar coses, evidentment, però en general la programació s’intenta fer amb els pocs recursos que es tenen). Deies que si hi hagués més cadires es podrien pagar grans espectacles, però, no t’enganyis, perquè és pogués pagar un espectacle d’aquests amb les entrades, aquestes, haurien de ser mooolt més cares, i haver-hi el triple de cadires (i fer l’espectacle més d’un dia). Els diners per pagar els espectacles surten del pressupost que tens, i els diners de les entrades serveixen, en la majoria dels casos, per pagar les despeses de funcionament. No ens serveix de res tenir més aforament si no el fem servir, i això ja és un problema nostre, si només ens interessa anar al teatre quan coneixem la persona que surt perquè l’hem vist a la tele tindrem una idea del teatre bastant bastant pobre. Aquests últims dies es va programar al TAG un espectacle de la companyia Divinas, magnífic (ja les havia vist a Barcelona), que els donava mil voltes a aquests espectacles on hi apareixen famosos, doncs només hi havia tres files plenes, VERGONYÓS! Al Vendrell, primer hauríem de tenir la iniciativa d’anar a veure els que ens programen al teatre, i després pensar en muntar autocars per anar fins a Barcelona a veure els famosos de torn. (Ho sento, però aquest tema m’exalta una mica…)

    – La unió d’equipaments: Amb el que sí estic d’acord amb tu és amb la gestió col·lectiva dels equipaments. El que no podem fer és posar-los tots en un mateix lloc (punt 1, perquè no hi ha espai, i punt 2 perquè tenen necessitats diferents, i fer-ho tot en un mateix edifici és inviable). El que sabem del Vendrell és que som un referent en la música, durant el Festival Internacional Pau Casals ve molta gent de fora per assistir als concerts, doncs perquè no aprofitar aquesta tirada per promocionar els espectacles que s’estan fent al teatre? Si es gestionessin els espais de manera conjunta es podria arribar a un nombre més gran de possibles espectadors.

    – El patrocini privat: Totalment d’acord amb tu, és una de les coses que més es necessiten per poder evolucionar i tirar endavant. Si no hi ha diners per part de les administracions se n’han de buscar en altres llocs. Sé que ara mateix és difícil, però també crec que és una de les solucions més viables en aquests moments.

    I diria que ja està… Ho sento per la gran parrafada, però és un tema que em toca d’aprop i hi volia dir la meva.

    Per cert, felicitats per tots els articles, sou la meva connexió al món vendrellenc des de terres llunyanes, gràcies!

    • He de dir que m’agraden els articles que deixen obertes moltes portes, perquè així el posterior diàles és molt més constructiu, i fins i tot es comenten coses que no apareixen a l’article com en aquest cas, Aura! I com que, a més a més, la promesa és deute, responc.

      Dit això, també anirem a pams, perquè has comentat mooooltes coses. Primer de tot dir que no dubto de la gestió de les persones que duen els espectacles, al contrari: és una feina molt lloable, amb moltes hores de dedicació i molts cops molt poc agraïda. Em “queixo” de les decisions polítiques que provoquen certes situacions difícils de tirar enrere.

      Per descomptat no seria sensat pensar en un augment de butaques a l’Auditori Pau Casals. Si més no, la queixa és dels equipaments que han vingut després. Com bé comentes, no hi ha espai. Però… quin i què vol dir espai? I em remeto a la falta de planificació política dels equipaments per aquest motiu. Respecte al punt 1) tindriem espai si s’hagués planificat la ciutat i, punt 2) Si no recordo malament vam ser a Vic a veure l’Atlàntida, un edifici que demostra que la unió dels equipaments en un mateix lloc físis és factible, és més barat, redueix costos posteriors i millora la gestió. En aquest edifici es demostra que, amb bona arquitectura, es resolen totes les demandes especificades.

      La capacitat de les sales: he de confessar que vaig sentir llàstima, per exemple, que tot un espectacle de traca i mocador com el de la Pepa Plana, una mica més i s’han de posar els aplaudiments enllaunats… Estic d’acord amb tu que, si no som capaços d’omplir el que tenim, perquè en volem més. Potser el plantejament hauria de ser al revés: com és que no omplim? En els exemples de l’article no només tenen un auditori, hi va lligada una producció local d’un valor artístic inimaginable a casa nostra ara mateix. Intercanvis amb altres companyies, estades de companyies sense seu fixa (com passa a Reus), etc. etc. La crítica l’enfoco aquí: mala planificació política, no creure’s un projecte artístic i la resta ja la coneixem. El Vendrell no hauria de ser només Pau Casals, Pau Casals i Pau Casals i molts cops sembla que només tinguem això.

      I com que m’agrada obrir temes i deixar-los oberts: en els casos de l’article la sala es lloga a molts més esdeveniments que no pas “teatre”: la rendibilitat es treu molts cops amb conferències, jornades professionals,… És a dir, un ventall de possibilitats que et pot donar un equipament d’aquests. On són aquí?

      Gràcies Aura pel teu comentari!

  2. Aqui en comptes de fer la lira nova i pel que ha costat jo crec que seria millor fer un altre treatre un xic més gran amb facil accés per autobusos i cotxes de fora. Per exemple al botafoc. Hem de tenir de tot, gran i petit. Sort que ni al Botafoc, ni al Tancat II ni a les famoses madrigueres no hi ha cap caseta aixecada sinó la lira seria una sala de barri. Però bueno sempre ens queda el brisamar que és cutre cutre que jo em donaria vergonya de fer alguna cosa allí dins. Però al Vendrell som així de pragmàtics i feliços i contens. El problema és que la gent al vendrell no acostuma a anar al teatre ni a l’auditori tal com seria d’esperar. Ni els alumnes de música van al concerts ni conferència com seria previsible. No sé que passa, però som així. Un any els Inestables van estrenar terra baixa per la festa major i només erem 20 persones a la Lira. Tu vas a Llorenç o a la bisbal en una estrena d’un grup local i fins i tot hi va la el tiet segon de manresa. Ens ho hem de fer mirar tots plegats. Potser és que som molts i som pocs els que ens movem. Per la gran majoria som una ciutat dormitori amb platja i camí verd per fer esport.

    • Estic totalment d’acord amb el Miquel que el Vendrell al llarg dels anys ha anat creant un teixit social, cultural, econòmic, lúdic i educatiu de ciutat dormitori. Al llarg dels darrers trenta anys, el Vendrell ha incorporat població procedent de l’àrea urbana i del cinturó metropolità de Barcelona així com també nouvinguts procedents de la resta de l’estat i d’altres països. Però només ha estat això; els ha “incorporat” al municipi sense cap més treball a nivell d’integració social, cultural, lúdic i educatiu. Mireu sinó qui hi ha a la majoria d’entitats del Vendrell (els fills dels fills dels fills…dels “autèntics vendrellencs”). Han faltat polítiques clares d’actuació de fer sentir els nouvinguts que el Vendrell és casa seva, que tenen les portes obertes per poder participar i això no s’ha fet. Potser és que als vendrellencs ja els hi està bé mantenir aquesta “estructura tancada i hermètica” per protegir-se entre ells, però llavors no demanem a la resta de ciutadans que s’impliquin en activitats culturals, socials i lúdiques quan no comptem amb ells per la resta de la vida social. I és llastimós demanar que s’ompli la Lira, quan els propis vendrellencs de tota la vida són els primers que marxen a Barcelona a veure obres de teatre i anar a sopar, però que si desprès es programa la mateixa obra al Vendrell no hi van o com bé apunta el Miquel els mateixos alumnes de l’escola de música no van a concerts ni actes musicals. Perquè al Vendrell, malauradament encara queda molt per fer per fer nostre l’eslogan “El Vendrell som tots”. De moment, el Vendrell són uns quants, quan realment al Vendrell siguem tots, llavors s’omplira la Lira. Perquè no demanem als altres el que no complim primer nosaltres.

  3. Va, que ara fa dies que no escric… Totalment d’acord amb aquest problema endèmic de la gent del Vendrell i en la qual m’incloc: no participem en el que fem a casa (o no hi participem en els nivells “esperats”) i ens desvivim per anar fora a fer el que podríem fer a casa. I no només en l’àmbit cultural, ho podem extendre també a l’àmbit comercial. Ara bé, quin és el problema? Què no hi ha oferta o que els vendrellencs, passi el que passi sempre marxem fora?

    El Frede menciona l’Atlàntida de Vic. Jo que ja em començo a conèixer Osona, al·lucino amb Vic, però també amb els petits pobles de la comarca que estan plens de gent a qualsevol hora qualsevol dia. I que tenen una oferta cultural, lúdica i comercial cada cap de setmana. Ja no només podem anar als espectacles que es facin a l’Atlàntida, a Vic, sinó que els municipis organitzen petits esdeveniments, que tenen la seva “quota de mercat”. I esdeveniments que, en teoria, no haurien de suposar una despesa tan gran.

    Per què no recuperem el concurs de teatre amateur? Per què no oferim algun espai per aquelles companyies ambulants, com bé dieu per aquí dalt? Per què no organitzem un concurs de curts amb una temàtica concreta? I ens inventem un cap de setmana temàtic, buscant fins i tot algú que vingues a fer alguna xerrada sobre el tema, cutre sí potser, però ja començaríem a tenir oferta. I seguim: L’Atlàntida, per Nadal, va fer una campanya de màrqueting perquè la gent regalés espectacles. Tu anaves, compraves una caixeta la mar de bonica, i tenies una quantia determinada per gastar en espectacles que es fesin. Doncs tot un èxit.

    Hi ha milers de coses per fer, milers de coses per inventar-se. És problema dels vendrellencs no quedar-nos a casa o és que ja hi estem acostumats, a marxar fora quan volem fer o veure o comprar certes coses? Podem reeducar-nos?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s