El no per sistema

FREDERIC PORTA SERRAMIÀ
L’art de liderar és saber dir no, no sí. Dir sí és molt fàcil 
Tony Blair


Aquesta cita és una de les frases més cèlebres pronunciada per Tony Blair el 2 d’octubre de 1994 a l’edició dominical del Daily Mail tres anys abans de convertir-se en premier britànic. Si extrapolem aquesta cita a l’àmbit vendrellenc són molts els cops, masses, els que utilitzem el “no” com a resposta sistemàtica per no haver de posar en dubte rutines adquirides durant els anys, tradicions de fa quatre dies però que alguns les consideren com si fossin ancestrals, inèrcies laborals dels organismes públics no gaire eficients o fins i tot una gestió política municipal d’un nivell molt per sota del desitjat legislatura rere legislatura.

Per millorar tots els defectes que patim com a població no hem sabut trobar el consens necessari i això es fa palès en moltes reflexions i maneres d’actuar individual i col·lectivament. És així com, malgrat renegar de tot allò que falla, som incapaços de remar en la mateixa direcció, deixant de banda interessos particulars (o col·lectivitzats per un grup reduït d’oportunistes i/o aprofitats) del bé comú, que és la vila. Sigui com sigui, El Vendrell en general hi surt perdent sempre, sistemàticament.

Aquestes actituds van molt lligades a un fet que és totalment refutable avui en dia: El Vendrell no és el poble on tots ens coneixíem, el dels renoms a cada casa i on tots, coneguts i saludats, paràvem a xerrar al mig del carrer. El Vendrell és una ciutat, amb totes les seves virtuts (que hem de continuar potenciant; no podem viure de l’èxit del passat) però també amb tots els seus defectes (millorant amb diligència les problemàtiques de tot tipus que trobem a la vila). Ciutat dormitori? Aquells que s’excusen de la falta d’oportunitats (laborals, d’oci, d’equipaments…) amb aquest argument és ser poc crític i molt conformista amb el què tenim: ens autoanomenem ciutat dormitori perquè ens ho hem guanyat a pols, no perquè ningú ens ho hagi imposat. Potser cal reflexionar si hem de fer autocrítica com a vendrellencs i vendrellenques, partícips en part d’aquest fracàs, o si hem de responsabilitzar políticament aquells que ens han governat. Potser realment ambdues són necessàries…

I és que massa sovint, per exemple, hi ha vendrellencs que es fixen en una població veïna de l’Alt Penedès com a model a seguir per solucionar molts dels nostres defectes com a vila, a part de venerar de manera hipnòtica i devota les virtuts de l’altre. Automàticament, com si fos ja un acte reflex, apareix una frase a la conversa: “Bé, però tota la vida s’ha fet així, i això no es canviarà mai, o costarà moltíssim”. Si més no, aquesta actitud és un fer un flac favor al Vendrell: ens resignem a admetre que no hi ha res a fer, o que, en tot cas, serà una tasca titànica. En lloc de ferir-nos l’orgull veure com sempre som una ciutat de segona i treballar per jugar a Primera Divisió, apareixen les pitjors actituds de totes: la resignació, el conformisme, la passivitat… en definitiva, la desconfiança col·lectiva amb El Vendrell. Per voler jugar a Primera primer t’has de creure que ho pots aconseguir, sinó la tasca esdevé infactible, irrealitzable.

Podem viure moments d’incertesa i canvi, d’una crisi econòmica galopant, però no podem viure permanentment en una crisi d’idees, d’ambició col·lectiva com a ciutat, de voluntat de superació i d’esperit autocrític. Liderar processos de renovació és cosa de tots, i per poder-ho fer s’ha de prioritzar l’interès col·lectiu: El Vendrell en el nostre cas. Hauríem de canviar els “no” pels “sí” sistemàtics sempre i quan impliquin avançar i millorar: sigui per potenciar el comerç, els equipaments de què disposem, les oportunitats laborals i d’oci… tant hi fa! Però mai abaixar els braços. Com va dir Stephen Hawking: “La intel·ligència és l’habilitat per adaptar-se als canvis”. La resignació és l’arma dels vençuts: no l’hauríem d’utilitzar més!

Anuncis

12 thoughts on “El no per sistema

  1. Les inercies adquirides i heretades de la història a vegades han fet molt mal a les poblacions. Des que coneixo el Vendrell que sempre m’heu explicat que hi ha aquesta inèrcia negativa que ha bloquejat moltes accions. Però, cal ser optimistes amb les noves generacions, cal ser crítics amb els qui actualment governen i, sobretot, cal potenciar les virtuds del municipi, que en té, segur. A vegades, per a poder progressar, s’ha d’arriscar. El “sí” que proposes ha de ser clar, ambiciós i, sobretot, calculat. En moments de crisi cal saber on posar els recursos i, sobretot, com fer-los rendir millor per a poder generar benestar i valor als actius que disposa el poble.

  2. Molt interesant.
    Cuidado con decir muy alto que el Vendrell Es una ciudad, a mi casi me matan varias veces, aunque supongo que viniendo de un nato la respuesta será diferente.
    Lo mas impactante del articulo y lo que mas costara es crear ideas, la estupidez se ha apoderado de casi todo, pero creo que estos blogs y artículos podrán en un futuro ayudar ha madurar esta religión, la de las ideas y la de la acción, hay que hacer mucho y después de pensar o idear habrá que hacer.
    Un saludo y felicidades por el Blog( a todas les Fonts) y a vos por el articulo.

    • Ricardo, crec que tens molta raó amb la feina que fan aquests blocs, i aquest en particular. El Vendrell, que sí que és una ciutat, té una comunitat digital molt activa i és molt bo que hi hagi iniciatives per poder ajudar-la a dinamitzar. Després de la perdua del Penedès21 es necessitava un nou referent informatiu a la xarca, més que per donar el dia a dia, per crear fòrums de discussió i debat que permetin generar noves idees per a millorar la comunitat local. Aquesta és la grandesa d’Internet i, en concret, l’èxit de les 4 fonts.

  3. El Vendrell ha evolucionat i s’ha d’acceptar, a nivell individual i col·lectiu.
    No vull enrtar ara en reflexions sobre les polítiques de creixement plantejades els darrers 15 anys, això és palla d’un altre paller.
    El Vendrell s’ha convertit en ciutat molt ràpidament, tant ràpidament que ha conservat l’esperit de poble. I això li otorga unes característiques especials que hem de saber valorar, potenciar i aprofitar.
    Hem de ser prou intel·ligents per deixar enrere les vicissituds i l’actitud comformista/pessimista que ha impregnat l’atmosfera vendrellenca durant tant de temps.
    Evidentment que hi ha potencial! És qüestió d’unir esforços, crear idees i creure-hi, sense posar més pals a les rodes. És ara que toca ser valents. És ara l’hora de reinventar-se. Aprofitem la intel·ligència que ens confereix la necessitat dels temps difícils i “construïm” en comptes de tornar a ensopegar amb la pedra de l’escepticisme. I és aquí on les noves generacions hi hem de jugar un paper important.
    Clarament: SÍ

    • Molt d’acord amb tu, Albert. Ara bé, això de les noves generacions, com jugar un paper important si a les cotes altes hi ha la mateixa gent de sempre? I més encara, com tenir un paper important si les noves generacions – que són les que poden proposar coses noves, fresques, innovadores, etc – xoquen la majoria de vegades amb el “no” per resposta? Insistir és una resposta vàlida, però insistir acostuma a tenir el problema que al final t’acabes desgastant i acabes deixant-ho de banda, catalogant-ho com a impossible. Per què al capdavall, quanta gent abans de la generació jove ha intentat tendir al canvi i ha acabat deixant-ho com una feina impossible?

  4. Si Vendrell vol estar a Primera Divisió, tal com escriu l’autor, el SÍ que ha de prioritzar és el canvi de la classe política que hi ha, i que l’ha col·Locat en aquesta posició i context. La situació a la vila no és comparable a altres ciutats de similar grandària: tenim 453 famílies amb ingressos insuficients (67 sense cap ingrés i 111 amb deutes greus, segons La Fura 01/02/2012); tenim gairebé un 30% d’atur; és inadmisible que hi hagi més de 70 Milions d’Euros de deute públic, i amb tot aquest panorama l’alcalde i regidors responsables encara no hagin dit com pensen solucionar aquesta greu situació.
    És més, amb tot això, encara no s’entén com TOTA la classe política local no han estat prou dignes com per dimitir i deixar pas a nova gent, potser més qualificada, més tècnica, i no tant polititzada, tan carregada d’interessos especulatius que tots coneixem. Saba nova, per definir un nou model de poble no basat en el totxo, basat en el comerç de qualitat, en els serveis, etc, però abans cal canviar els que l’han posat on és.

  5. El Vendrell sens dubte té potencial per jugar a la primera divisió; és un important nus de comunicacions per la seva situació geogràfica, té platja, te muntanya, té gastronomía, cultura… i també estic totalment d’acord en que un dels tombs que hi ha d’haver ha de venir pels nostres gestors públics (és lo que han de ser els polítics) que, per cert, són els mateixos de sempre.
    Un dels grans problemes que penso que hi ha és que es dificilíssim seguir les accions dels governs respecte del poble. Han manat de tots els colors polítics però tot sembla el mateix, no hi han canvis, noves dinàmiques, alguna vegada m’he preguntat si feien alguna cosa més a banda de recaptar impostos. I l’interés pels afers locals existeix com queda demostrat amb aquest blog.
    Si es considera al Vendrell una ciutat dormitori busquem la part positiva d’aquesta circumstància, fem/feu que la gent el cap de setmana no marxi a Calafell, Salou… i buscar ofertes d’oci; potenciem el comerç (com és que una òptica tanqui una sucursal al Vendrell i mantingui la de Valls?); en tots aquests anys s’han venut correctament les platges? (sento enveja quan veig que Calafell té el passeig de gom a gom); s’ha reclamat fermament millorar les comunicacions via ferrocarril per arribar a Barcelona i no morir en l’intent, o arribar a Tarragona sense transbords?
    En fí al Vendrell li calen idees per tal de no només de millorar, sino del que és més important, satisfer als seus ciutadans que són els qui paguen i els que han d’estar orgullosos de sentir-se partícips de la Vila.

  6. És ben cert que tenim potencial per ser a Primera Divisió però…el tenim des de fa molt de temps, latent i desaprofitat! No és que ens hagi caigut des del cel, no hi ha un abans i un després determinant.

    En èpoques bones del “toxto”, que van ser uns quants anys, es podríen haver fet moltes coses per millorar el què tenim, uns recursos públics que ara no tenim. Però això no ens ha de tirar enrere, i ja diuen que és necessari que passin temps difícils perquè ens adonem d’allò que no es feia acuradament. La pregunta és: calen temps difícils perquè fem un cop de cap? Crec que no.

    El més preocupant, com bé apunta la Liliana, és que no es deixi pas. De fet, per mi no se n’ha deixat de pas (políticament parlant), per molt que vulguin baixar la mitjana d’edat amb quatre cares més joves. El problema és més de fons. La inexperiència de la gent jove s’ha de suplir amb el funcionariat públic que fa temps que hi treballa, que coneix més les dinàmiques que les de polítics posats i trets cada quatre anys. Una gestió transversal de Regidories que comparteixen molts interessos comuns, però que sembla que visquin en móns paral·lels. Deixar pas a tècnics i funcionaris competents, perquè ajudin a gestionar de forma correcte i rigurosa, com bé s’apunta anteriorment.

    I també hi ha un altre problema important: Que la gent jove ja s’impregni d’aquest pessimisme i conformisme. Això és el pitjor que ens pot passar com a col·lectiu.

  7. El Vendrell té un gran potencial, però primer que ningú encara ho ha assimilat i es fa una política de poble, deixant de banda als nous veïns que s’han anat incorporant. Hem de començar a fer una política oberta a tothom amb oportunitats per a tothom i no el tipic copiar i enganxar. Aquí sempre hem fet campanya per potenciar el turisme, però la nostra oferta està allí quieta, sembla que ara tiri el tema vitivinícola, però sense una aposta global que aplegui totes les parts. Sembla que acostumats sempre a comprar en una botigueta de la cantonada ara ens hagin posat en una gran superfície i no sabem ni que comprar ni fins i tot si aquest és el millor lloc per comprar. Ens hem mogut per inèrcia. Aquesta crisi serà molt dolenta, però si no ens ajuda a canviar el xip de dalt a baix ho tenim molt magre tots plegats. Hi ha massa política del “perro del hortelano” que s’ha d’acabar. Ra per ara tenim molt d’atur, poc oci, poques alternatives pel jovent que ha de tocar el dos. Anem amb el fre posat per culpa d’uns pocs, a veure quan el traiem i es poden fer coses noves. El trist és que davant aquestes respostes hi ha el no per sistema sense cap raonament perquè sincerament no el saben ni el tenen.

  8. Al marge de què el Vendrell tingui potencial o no, i de què hi hagi o no un “no per sistema” crec que s’ha de tenir en compte el motiu que empeny a la població a apostar per un “no”.

    Certament, crec que hi ha un descontentament de la població cap al govern que, en cap moment, ha nascut de la pròpia voluntat dels habitants del Vendrell. De fet, sembla impensable que un habitant d’un poble no es “senti” part d’allà on viu!
    Els ciutadans estan desmotivats amb la política i amb el sistema, en general. Hem de tenir en compte la gran quantitat de joves d’entre 20-30 anys, en plena edat de treballar, que, tot i tenir estudis, no tenen feina, a més de la gran quantitat d’aturats i afectats per EROS, i de les contínues apujades d’impostos. Si a això li afegeixes un govern i una gestió que no aposta per “aires nous” i que segueix amb les pràctiques de sempre… quina esperem que sigui la reacció del poble?

    Sobre el tema dels funcionaris i de què la seva “experiència” pot suplir la inexperiència dels joves… pot ser vetritat… però tinc els meus dubtes. Certament, crec que el fet de tenir un funcionariat “de per vida” a l’administració no ajuda massa a canviar dinàmiques, per molta experiència amb què es compti, llevat que hi hagi una actualització i professionalització d’aquest col·lectiu. La “renovació” no només ha de produir-se a la classe política, sinó també al col·lectiu funcionarial regularitzant places i suprimint les innecessàries. A més, potser així també es guanyaria en eficiència.

    Per últim, dir que en tot repte cal tenir molt en compte quins són els obstacles i problemes que poden sorgir. Canviar velles pràctiques, per descomptat, que serà molt difícil, i més, tenint en compte la situació actual. De fet, per passar del “no” al “sí” cal començar canviant la consciència col·lectiva dels ciutadans com a tals fent que “confiïn” en el govern, després, cal passar a canviar la forma de gestió pública i, seguidament, encarar la resta de canvis que siguin oportuns. Aconseguir un objectiu MAI és fàcil, cal haver estudiat tots els factors, cal conèixer de fons la situació de què partim i els problemes que vindran per encarar-los al nostre favor i, si es possible evitar-los. Cal un SÍ, però “tocant de peus a terra”.

    • Estic d’acord amb tu que tots els canvis “estructurals”, de fons, són necessaris però alhora complicats. Potser el primer que ha de mostrar a la ciutadania que és eficient i treballa de forma aferrissada és el propi Ajuntament. Tot i així, com bé dius és difícil compaginar-ho, però ha de ser possible.

      Molts cops ha passat que un polític arriba després d’unes eleccions i es dedica professionalment a un món molt diferent, potser antagònic, d’aquell que li ha tocat gestionar (recordem que un polític, i més en el món municipal, ha de ser un bon gestor per sobre de moltes actituds i polítiques internes de partit). Aquí és on entra en joc el funcionari, el bon funcionari. Potser caldria fer una avaluació interna de qui ocupa cada lloc, si formativament està ocupant una plaça corresponent per a allò que és òptim (no col·locarem un enginyer industrial a cultura, tenint un historiador de l’art, un llicenciat en belles arts ocupant altres posicions laborals internes). Fent una reestructuració interna es pot guanyar molta eficiència.

      Però de la mateixa manera que defenso el bon funcionari, carrego contra el mal funcionari. Potser serà una persona molt apte per les seves capacitats formatives o acadèmiques, però desenvolupa la seva tasca sense donar el 100%, movent-se per interessos personals i, per tant, empitjorant la qualitat del servei públic de l’Administració, en aquest cas l’Ajuntament. Aquí és on entra la capacitat del bon regidor, el bon gestor. Però si no hi ha ni una cosa, ni l’altra…passa el què passa.

      L’Ajuntament, el govern, qui hi hagi al capdavant de la casa gran és gran responsable de pujar l’autoestima de la ciutat. També és dels ciutadans creure-s’ho, però amb la referència política i administrativa treballant a mig gas, amb altres entitats relacionades no fent tot el allò que poden arribar a oferir…es treballa per sota de les màximes possibilitats i així és molt difícil!

  9. el problema que els polítics no fan la seva feina dirigir les linies d’actuacio d’un consistori i massa cops es dediquen a fer tasques que no els corresponen sinó que ho haurien de fer els tècnics i similars. es posen on no els demanen.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s