Política comunicativa i la “llei seca”

DR. XAVIER GINESTA Periodista, professor i coordinador dels estudis de Periodisme de la Universitat de Vic.

La necessitat d’explicar les coses en poques línies, sobretot en un titular, fa que els periodistes hagin de buscar subterfugis per descriure determinades realitats, massa complexes per explicar-les de forma completa dins de l’espai que els destina l’editor del mitjà. Un exemple és la manera com la prohibició de l’alcohol a la rua de carnestoltes del Vendrell ha estat ressenyada a la premsa de la zona. He llegit, per activa i per passiva, que “l’Ajuntament [o la Comissió de Festes, en el seu defecte] han dictat una ‘Llei seca’ a la rua de Carnaval”. Vaja, que de cop i volta tothom s’ha recordat de la Llei Volstead, de 1919, que va provocar un auge del crim organitzat als Estats Units, immortalitzat en els negocis d’Al Capone.

Apel·lar a la història per a trobar maneres més col·loquials de descriure la realitat és una de les tècniques periodístiques més usades, encara que moltes vegades aquesta simplificació no estigui del tot ben aconseguida i pugui acabar generant una corrent d’opinió que no s’adiu amb el vertader significat de l’acció descrita. Per això, la professió ha de ser crítica amb la manera com fa aquesta simplificació. Per exemple, no es pot reduir l’equip de govern a una sociovergència, com explicava El Periódico (27 de gener), quan el govern del Vendrell és d’unitat, menys PxC. I, sobretot, el periodista ha de ser honest amb les seves fonts d’informació i citar-les: llegeixo un article del digital DelCamp.cat –“La llei seca del Carnaval del Vendrell crea indignació a la xarxa” (26 de gener)– que apel·la a fonts anònimes tretes d’Internet per a construir tot el cos informatiu i, fins i tot, l’única veu política de l’oposició, la CUP que està fora de l’Ajuntament, no tenia un cap visible; la veu oficial, la de la Comissió de Festes, quedava relegada en un segon pla al final del text. Tant un com l’altre són exemples de com la rutina periodística, la necessitat de treure un producte en el mínim temps possible, ha acabat danyant la feina del periodista.

Ara bé, també des de les fonts oficials cal ser valents i saber aprofitar-se d’aquest context (de la necessitat de la immediatesa del mitjà) per a poder gestionar la informació tal com li interessi. I la Comissió de Festes del Vendrell, ara per ara, no és un bon exemple d’això. Des que el Diari de Tarragona va donar el primer avís que hi hauria canvis en les bases de la rua (29 de desembre de 2011) fins que la Comissió de Festes va donar explicacions oficials va passar gairebé un mes: injustificable per part de la Comissió, un mes per a viure de la rumorologia. Havia de ser en aquell moment, durant les festes nadalenques, que la Comissió havia d’haver sortit a la llum per donar explicacions, ja que aquest mes va ser suficient per generar un ambient massa tens en aquest tema, l’única perdedora de la qual ha estat una Comissió que, inicialment, només volia evitar repetir els diversos comes etílics de la rua del 2011. Aquesta última, noble decisió però amb una fatal gestió del temps informatiu.

En la gestió de la comunicació d’una organització, la clau és actuar de forma proactiva i, en cas d’haver d’anar a remolc, ser ràpids en la resposta. La Comissió, ara que ja la tenim amb identitat digital efectiva (bloc, twitter, facebook…), cal que l’usi periòdicament per crear missatges, per donar continguts i legitimar la seva acció. I, si no s’arriba a temps a portar la iniciativa, no amagar el cap sota l’ala, sinó respondre instantàniament a aquells qui intenten posar contra les cordes la seva acció amb missatges clars i que no permetin la discussió. Deixar les crítiques sense resposta, i més quan les xarxes socials necessiten de la bidireccionalitat per a ser efectives, és no entendre com ha evolucionat la societat i no cal haver marcat múscul creant blocs o comptes al twitter; @enfestat no servirà de res.

Anuncis

7 thoughts on “Política comunicativa i la “llei seca”

  1. Res a criticar i molt a aplaudir en aquest text, Xavi 🙂

    Falta agilitat lingüística entre el gremi, falta cultura comunicativa entre qui no ho és -o no té perquè ser-ho-, falta consciència de la immediatesa i encara falta habilitat digital. Ni els periodistes podem acomodar-nos en optar pel recurs fàcil, conegut i tòpic ni que ens agafi la part pel tot ni organitzacions tan properes a la ciutadania i tan al blanc de les crítiques poden permetre’s el luxe de donar via lliure a la rumorologia.

    La teva reflexió hauria de ser de lectura obligada entre totes les comissions de festes i organitzacions d’aquest caire que no per fer una tasca lloable han de ser exempts de crítiques constructives.

  2. Gràcies Eli pel comentari. No pretenia assentar càtedra, simplement fer una anàlisi més pausada de la realitat vist per un vendrellenc d’adopció per intentar ajudar a millorar la comunicació d’organitzacions com aquestes. Gràcies per les teves aportacions amiga.

  3. si la veritat com diu l’Eli és que falta cultura comunicativa. A més a més aquí molts cops qui porta la iniciativa són els mateixos diaris, en especial de Tarragona, que és el que va per davant de les notes de premsa oficials i similars. La gent té por de dir les coses i quan ho diu a vegades es gaurda alguna carta a les mans que sempre s’acaba sabent. A part de les informaicons oficials avui endia tothom potser periodista, o intentar-ho, a través d’una xarxa social això obliga a ser més transparents i oberts en totes les iniciatives de les rodes de premsa. Aquí a la comarca també s’han fet moltes rodes de premsa que amb una nota es podien cobrir per voluntat de sortir a la foto. Això ha provocat que algunes notícies s’hagin de treures de punts alternatius als canals oficials. Llavors qui controla el joc és qui va primer. Moltes cops ja ho dic ho fan els propis mitjans que marquen el ritme.

  4. Crec que la gent ha de ser conscient de què comporta tenir mitjans de comunicació 2.0: I és estar al dia de les respostes, tenir-les i oferir-les ràpidament. Com bé diu l’article no pot ser que passi tant de temps entre una notícia i una roda de premsa quan al Facebook i al Twitter es poden respondre les preguntes, rumors i discrepàncies a l’acte.

    Això és una arma de doble fil: s’ha de dur correctament, actuant amb diligència. Si no és així, corres el perill que els propis rumors se’t mengin, o almenys, dificultin l’acció i el treball que pots generar, en aquest cas de la Comissió de Festes del Vendrell.

  5. “Llei seca per Carnaval” o “La Comissió vol evitar els comes etílics del Carnaval 2011”. Dos possibles titulars per una mateixa notícia i tots dos prou cridaners, crec jo. De què depèn que un periodista opti per un o altre? Òbviament el seu criteri, però també de com li arriba la informació i qui li ho explica. Trigar un mes en explicar una decisió com aquesta és un error. La comissió de Festes n’és responsable, però no crec que les persones que, de manera altruista, formen part d’aquesta comissió tinguin l’obligació de tenir criteris comunicatius. Penso que els responsables de premsa d’un ajuntament han d’assessorar i ajudar comissions que, com aquesta, estan lligades al consistori. De la mateixa manera que tenen el recolzament dels tècnics de festes, de la brigada, etc., també els cal el suport de premsa i aquesta qüestió n’és un claríssim exemple. No sé quina relació té la comissió de festes amb premsa, però si no hi és penso que és important.
    També en altres moments, com en la preparació de la presentació de la Festa Major, els responsables de comunicació han de poder assessorar la Comissió i dir-los, per exemple, que no cal llegir tots els actes de la Festa durant la presentació, sinó destacar els canvis, alguns actes destacats, grups de música, etc.
    D’altra banda, si a través del facebook es munten grups contraris a una decisió i hi ha “moviment”, no veig perquè no fer-ne una notícia. Una altra cosa és que els que opinen no tinguin identitat, aquest potser sí que és un punt a discutir. Com a periodista però crec que et trobes amb la paradoxa de que si agafes declaracions del facebook i poses nom i cognom aquesta persona es pugui queixar… Si un grup és públic i el que els membres hi diuen també, el periodista entenc que té dret a posar nom i cognoms, però una altra cosa és que la gent sigui conscient de que el que posa en un espai obert del Facebook pugui aparèixer en un diari…

    • Ari, brillant reflexió. La política de comunicació a l’Ajuntament del Vendrell és, de bon tros, millorable i no només es reflexa amb el tema de la Comissió de Festes, sinó en que es permetin fer, amb caràcter general, rodes de premsa on la gent llegeix literalment la informació a donar. Un altre problema (i em reitero, dieu-me pesada) és que en aquesta àrea no s’ha entès la importància del món 2.0, ignorància que es fa palesa amb els primers tuits del compte al twitter o del fb: no respondrem MAI a la gent que ens pregunta alguna cosa per aquí, ho ha d’adreçar pel model de la web de l’Ajuntament. Segurament fins i tot ni és culpa de la gent que ara mateix conformen premsa (i que quan van estudiar aquestes tecnològies no hi eren) sinó que s’ha obviat la necessitat d’incorporar un community manager o de formar a la gent que hi treballa en aquest sentit. Els mitjans 2.0 són exactament això, 2.0 per la seva característica de bidireccionalitat, perdent el sentit quan es prohibeix qualsevol expressió o es restringeixen les respostes.

  6. No entraré en aquestes reflexions tan profundes sobre el binomi premsa-llei seca que hi heu fet tots quatre però, com a vendrellenca preocupada per l’esdevenir econòmic del nostre municipi, m’agradaria deixar dos punts clars que la majoria de gent de carrer pot entendre:
    1- Que la rua del Carnaval, per moltes carrosses que hi participin, no aporta econòmicament gaires incentius ni als bars ni als restaurants de la vila ja que, com tothom pot veure, són les mateixes carrosses les encarregades de ser bars ambulants, amb les conseqüències que això va tenir l’edició del 2011.
    2- No s’entén com ajuntaments veïns , amb uns problemes econòmics similars als de l’Ajuntament del Vendrell, es poden permetre malbatar part del seu pressupost amb 3 rues de Carnaval…Els ha arribat el Mr Marshall de torn?

    Permeteu-me: Jo prefereixo que ara aquests actes siguin minsos i que si hi ha alguns diners que siguin per coses més necessàries i no perquè algunes pandilles d’adolescents acabin amb un coma etílic, subvencionat per la Comissió de Festes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s